Quan hi poses el punt final

Hi ha un moment estrany quan acabes una novel·la.

Durant mesos —a vegades anys— has conviscut amb uns personatges que només existien per a tu. Has decidit on viuen, què temen, a qui estimen, quan menteixen i què estan disposats a perdre. Has passat més hores amb alguns d'ells que amb persones reals.

I un dia escrius l'última paraula. Punt final. En teoria, hauries de sentir alleujament. Però no sempre passa.

Perquè acabar una novel·la no vol dir que la història s'hagi acabat dins teu.

A vegades és just llavors quan comences a descobrir tot el que ha deixat.

El que el lector no veu mai

El lector rep un llibre acabat, no en veu les versions anteriors. No coneix aquell capítol que va desaparèixer després de diverses setmanes de feina ni sap que un personatge va tenir un altre nom durant mig manuscrit. Tampoc s'imagina les escenes que vas escriure convençut que eren magnífiques i que, mesos després, vas eliminar sense miraments.

I probablement és millor així. El lector no necessita conèixer les bastides, però l'escriptor sí que les recorda. Els dies bons i, sobre tot, alguns dels dolents. Les tardes en què una escena no funcionava. Les cerques específiques a internet a hores intempestives. Els moments en què la història es va quedar aturada i en què potser no sabies si te'n sortiries.

També queden records que no pertanyen exactament a la novel·la. Perquè mentre escrivim, la vida continua passant i s'acaba filtrant entre les pàgines.

Hi ha capítols que sempre em recorden el lloc on els vaig escriure. La majoria al meu estudi, davant de l'ordinador. Però hi ha altres escenes que vaig escriure en una cadira prenent la fresca de la tarda al meu poble. D'altres durant una espera a les extraescolars dels nens. O l'última de la novel·la que estic acabant: a la platja.

Escenes associades a un determinat moment de la meva vida. Fins i tot preocupacions personals que no apareixen mai explícitament al llibre però que, d'alguna manera, hi són. El lector no les pot veure. Jo sí.

Quan els personatges deixen de pertànyer-te

Després arriba la publicació i passa una cosa encara més estranya. La novel·la deixa de ser només teva. Fins a aquell moment pots canviar qualsevol cosa.

Pots matar algú, salvar-lo, modificar una conversa, eliminar cinquanta pàgines o decidir que allò que semblava fonamental ja no serveix.

Però arriba un dia en què el llibre s'imprimeix. I llavors s'ha acabat: el que està escrit, escrit queda. Els personatges surten de casa i comencen a pertànyer també als lectors. Això té una part meravellosa i una part inquietant, perquè els lectors descobreixen coses que tu no havies previst. Un et diu que el seu personatge preferit és algú que tu consideraves secundari. Un altre interpreta d'una manera completament diferent una escena que per a tu tenia un significat claríssim. Hi ha qui s'emociona just en un moment que mai no hauries pensat que pogués emocionar-lo. I llavors comprens una cosa important:

la novel·la que vas escriure i la novel·la que cada lector llegeix no són exactament la mateixa.

Cada persona completa la història amb la seva pròpia experiència, i aquí l'escriptor en perd el control. Crec que aquesta pèrdua forma part del fet de publicar, però costa acostumar-s'hi.

L'estrany buit després del final

Hi ha un altre sentiment del qual es parla poc: el buit.

Has viscut durant moltíssim temps pensant en una història.

Una part del teu cap continua buscant solucions, imaginant escenes o recordant-te que has de comprovar una determinada dada històrica.

I de cop ja no cal, la novel·la està acabada. És com abandonar una casa on has viscut durant molt de temps. Saps que era el moment de marxar, però encara recordes on cruixia el terra.

Suposo que per això molts escriptors comencem aviat una altra història. No sé si és sempre perquè tinguem una cosa nova per explicar; potser a vegades simplement trobem a faltar tenir un lloc on tornar.

Després arriben les opinions

I llavors comença una altra fase. El llibre ja és allà fora i comença a tornar convertit en opinions.

Un es pensa que està preparat per sentir qualsevol cosa, encara que no sempre és veritat. Les opinions positives alegren, i tant que sí. Moltíssim.

Quan algú et diu que una escena l'ha emocionat o que ha buscat informació sobre un esdeveniment històric perquè volia saber què hi havia de veritat en el que acabava de llegir, sents que part de tota aquella feina ha pagat la pena.

Però també hi ha una estranya vulnerabilitat, perquè el lector està opinant sobre un llibre. Tu ho saps.

Tanmateix, durant anys aquell llibre ha format part de la teva vida i separar les dues coses no sempre resulta senzill. Amb el temps se n'aprèn, o això espero.

Hi ha coses que es queden a dins

Crec que cada novel·la deixa alguna cosa. No necessàriament un ensenyament extraordinari. A vegades simplement una forma diferent de mirar un lloc determinat, un personatge que recordes amb afecte, una investigació que ha despertat una curiositat nova o una escena que encara t'emociona encara que l'hagis llegit cinquanta vegades.

També deixa cansament, dubtes, errors que ara veus amb claredat i aquesta inevitable pregunta que apareix quan tot s'acaba:

Hauria pogut fer-ho millor?

Segurament sí, sempre podríem fer-ho millor. Aquesta és probablement una de les raons per les quals continuem escrivint. La novel·la següent conté tot el que vam aprendre en l'anterior. I també nous errors que encara no sabem que estem cometent.

Deixar marxar una història

Potser escriure una novel·la consisteix també a aprendre a acomiadar-se.

Primer la construeixes, després la corregeixes, la protegeixes, la defenses, intentes que trobi lectors i, finalment, has d'acceptar que ja no pots acompanyar-la sempre.

Hi ha un moment en què toca deixar-la caminar sola mentre tu comences una altra història, però mai no se'n va del tot. Perquè el lector s'emporta el llibre i l'escriptor es queda amb la rebotiga, amb les escenes que no hi van entrar, amb els dubtes, amb les matinades, amb les petites victòries i amb tot allò que ningú no trobarà imprès en cap pàgina.

Potser aquesta sigui la part invisible d'escriure una novel·la: quan el llibre arriba a mans del lector, la història comença per a ell.

Per a l'escriptor, en cert sentit, tot just s'ha acabat i queda aprendre a conviure amb el que ha deixat a dins.

Quan acabes una novel·la que t'ha marcat, et costa acomiadar-te dels seus personatges o tanques el llibre i passes ràpidament a una altra història?

Gràcies per continuar a l'altre costat de la pantalla.

Ens llegim la setmana que ve.

Antonio de Rosa