Escriure mentre dubtes de tu mateix

Hi ha dies en què escriure sembla fàcil.

Les frases surten, els personatges responen, l'escena avança i un té la sensació de saber perfectament què està fent.

I després hi ha els altres dies.

Aquells en què t'asseus davant de l'ordinador, rellegeixes el que has escrit i penses que potser no en tens ni idea, d'escriure.

No sempre s'escriu des de la seguretat.

A vegades s'escriu des de la intempèrie.

Des d'aquest lloc incòmode on dubtes d'una frase, d'una escena, d'un personatge, d'una novel·la sencera i, si el dia ve especialment tèrbol, fins i tot de tu mateix.

Crec que aquesta part de l'ofici s'explica poc.

Es parla molt de disciplina, de tècnica, d'estructures narratives, de construcció de personatges o de com trobar una veu pròpia. Tot això és important, i tant.

Però hi ha una cosa més difícil d'ensenyar:

com continuar escrivint quan no estàs segur que el que fas valgui la pena.

A mi em passa.

Hi ha moments en què acabo una escena i m'agrada. La rellegeixo l'endemà i ja no tant. Una setmana després hi torno a trobar el sentit. I, al cap d'un mes, penso que potser s'hauria de canviar sencera.

No sé si això és inseguretat o simplement escriure.

Probablement, una mica de totes dues coses.

El problema comença quan el dubte deixa de servir per millorar el text i comença a impedir-te avançar.

Perquè dubtar també és útil.

Un dubte pot fer que revisis una escena que no funciona, que busquis una paraula millor o que descobreixis que un personatge està actuant perquè ho necessita la trama i no perquè realment actuaria així.

Aquest dubte ajuda.

El perillós és un altre.

El que diu:

I aquesta veu té una particularitat força desagradable: sempre troba arguments.

Si una publicació funciona malament, et diu que no interesses.

Si una novel·la ven poc, et recorda les xifres.

Si llegeixes un escriptor extraordinari, aprofites per comparar-t'hi.

Si reps deu comentaris positius i un de negatiu, endevina quin se't repeteix al cap durant tota la setmana.

Som així.

O, almenys, jo ho soc.

Durant molt de temps vaig pensar que els escriptors amb experiència deixaven de sentir aquests dubtes. Que arribava un moment en què dominaves l'ofici, t'asseies davant de la pàgina i escrivies amb la tranquil·litat de qui sap exactament què està fent.

Cada vegada tinc més clar que no funciona així.

Potser canvien els dubtes.

Potser aprens a conviure-hi.

Però no desapareixen.

I, en realitat, tampoc sé si seria bo que desapareguessin del tot.

Un escriptor absolutament convençut de tot el que escriu probablement deixaria de revisar, d'escoltar i d'aprendre.

La inseguretat, en certa mesura, ens obliga a mirar-ho dues vegades.

El problema és quan ens obliga a no mirar-ho cap.

Quan una pàgina en blanc comença a semblar una sentència.

Quan esborrem abans d'acabar.

Quan deixem una història a mitges perquè hem decidit que no val la pena abans de donar-li l'oportunitat d'existir.

Cal aprendre a posar límits.

Jo intento fer-ho d'una manera força senzilla: separar l'escriptor de l'editor.

Quan escric una primera versió, intento avançar.

No sempre ho aconsegueixo, però miro de no aturar-me contínuament a jutjar cada frase. Hi ha moments per corregir, polir i eliminar. Però si converteixo cada paràgraf en un examen, no acabo mai.

Em sembla important no confondre tots dos moments.

També he après una altra cosa: no tot el que escrivim ha de ser brillant.

Això costa d'acceptar.

Ens agradaria que cada frase fos memorable, que cada capítol tingués tensió, que tots els personatges fossin inoblidables.

Però una novel·la es construeix també amb frases que simplement fan la seva feina.

Amb escenes que n'uneixen d'altres.

Amb pàgines que avui semblen mediocres i demà, després de corregir-les, troben el seu lloc.

La primera versió no ha de demostrar que saps escriure.

Ha d'existir.

Ja hi haurà temps després per convertir-la en alguna cosa millor.

Potser aquesta és una de les millors maneres de conviure amb la inseguretat: no exigir a allò que acaba de néixer l'aspecte d'una cosa acabada.

Perquè la comparació també ens fa molt de mal.

Llegim una novel·la publicada, corregida per l'autor, revisada per editors i treballada durant mesos o anys, i la comparem amb el nostre esborrany de dimarts a la tarda.

I, clar, hi perdem.

Sempre perdrem en aquesta comparació.

El mateix passa quan observem la trajectòria d'altres escriptors.

Veiem el llibre publicat, la presentació plena, les ressenyes, les fotografies, les vendes.

No veiem les versions descartades.

Les nits en què van estar a punt d'abandonar.

Els dubtes.

Els manuscrits que potser ningú va voler.

La inseguretat també s'alimenta de comparar el nostre interior amb l'aparador dels altres.

I això és força injust.

No tinc una recepta per deixar de dubtar.

Si la tingués, probablement no estaria escrivint aquesta *newsletter*.

Però sí que he après una cosa:

No cal sentir-se segur per continuar escrivint.

Aquesta és potser la idea que més m'interessa.

No ens cal asseure'ns davant de l'ordinador convençuts que estem escrivint una gran novel·la.

A vegades n'hi ha prou amb confiar en el procés.

Tornar-ho a intentar.

Hi ha dies en què la confiança arriba després de la feina i no abans.

I potser això també és escriure.

Avançar malgrat la boira.

No perquè sapiguem exactament on anem, sinó perquè quedar-se quiet tampoc ens portarà enlloc.

La inseguretat ens pot acompanyar.

El que no podem permetre és que ens expulsi de la pàgina.

Et passa una cosa semblant quan intentes crear alguna cosa? Necessites sentir-te segur per començar, o la confiança apareix després quan ja estàs en marxa?

Gràcies per seguir a l'altre costat de la pantalla.

Ens llegim la setmana que ve.

Antonio de Rosa